La música clàssica als territoris de parla catalana viu un moment de gran empenta i creativitat que cal atribuir, per una banda, a una important tradició històrica, així com també a l’actual força en els àmbits formatius i acadèmics, amb l’existència de fins a tres centres superiors de música (ESMUC, Conservatori Superior del Liceu i Taller de Músics). Històricament, el món de la interpretació musical catalana presenta figures tan il·lustres com les dels pianistes Isaac Albéniz (1860-1909), Enric Granados (1867-1916), Ricard Viñes (1885-1943), Alicia de Larrocha (1923-2009), el violoncel·lista Pau Casals (1876-1973) o veus com les del tenor Francesc Viñas (1863-1933) i la soprano Victoria de los Ángeles (1923-2005), entre molts d’altres.
Aquesta singularitat en la tradició és el que permet situar el moment actual de la interpretació musical dins unes coordenades d’absoluta normalitat cultural, si bé cal dir que el camí no ha estat en absolut fàcil. El triomf de la dictadura feixista, el 1939, va portar a un isolament de què no es va escapar el món de la interpretació musical. Antics projectes orquestrals com el de l’Orquestra Pau Casals (1920-1937) van desaparéixer, amb l’exili del mateix Casals, i el país es va veure engolit per un tenebrós panorama que només va anar aclarint-se després de la fundació de l’Orquestra Ciutat de Barcelona (1944) i amb el sorgiment progressiu de diferents intèrprets.
Malgrat l’existència de l’actual panorama ric i interessant, no és menys veritat que aquest es construeix amb una alta presència d’individualitats (solistes instrumentals i vocals) i amb poques iniciatives cambrístiques en comparació amb altres països europeus. D’entre els actuals conjunts de cambra, per la seva projecció i presència en les més importants sales i festivals europeus, en sobresurt el Quartet Casals, fundat el 1997 i convertit en un dels grans quartets internacionals. El seu mestratge a l’ESMUC ha possibilitat l’existència d’altres iniciatives com el prometedor Qvixote Quartet i, més recentment, el Quartet Gerhard. No menys reeixit resulta el projecte cambrístic per a instruments de vent Moonwinds, que impulsa el clarinetista Joan Enric Lluna, que l’ha convertit en una de les formacions europees de referència en programes dels grans compositors canònics del segle XVIII fins a l’actualitat.
Altres propostes de cambra que tenen el seu espai en l’actual panorama musical català són les formacions per a violí, violoncel i piano del Trio Ludwig, el Trio Kandinsky i el Trio LOM.
Aquesta no excessiva proliferació de conjunts cambrístics, però, és inversament proporcional a una rica presència de solistes instrumentals. En el món del piano hem de referir-nos necessàriament a diferents generacions. Entre els sèniors hem de situar els noms de Miquel Farré (1936), Albert Giménez-Atenelle (1937), Antoni Besses (1945), Eulàlia Solé (1946) i, especialment, per la seva projecció internacional, Josep Colom (1947). En una generació intermèdia cal situar Albert Guinovart (1962), que ha desenvolupat la seva carrera d’instrumentista en paral·lel a la de compositor. Entre els més joves, trobem un variat i ric panorama amb noms com Alba Ventura, José Menor, Daniel Ligorio, Enrique Bagaría o el luxemburguès afincat a Barcelona Francesco Tristano Schlimé, artista del segell Deutsche Grammophon.
El violinista Gerard Claret (1951), el violoncel·lista Lluís Claret (1951) i el guitarrista Manuel Cañizares (1966) constitueixen un exemple d’intèrprets que han desplegat altres facetes de la seva personalitat artística. Els esmentats germans Claret van fundar junt amb el pianista Albert Giménez el Trio de Barcelona (1981-1993), mentre que Cañizares —més enllà de la seva extraordinària faceta com a solista, amb actuacions junt a la Berliner Philarmoniker sota la batuta de Simon Rattle— desenvolupa bàsicament el seu projecte artístic com a guitarrista flamenc. Altres noms amb projecció en el món de la guitarra són Àlex Garrobé, Manuel González, Carles Trepat i Jaume Torrent.
En els darrers anys la presència de músics catalans en formacions instrumentals europees ha esdevingut un fet habitual. Cal destacar noms com els dels instrumentistes de corda Anna Aldomà, Laia Puig i Pau Codina, els clarinetistes Laura Ruiz i Òscar Argüelles, els oboistes Pepo Domènech i M. Alba Carmona i el fagotista Carles Cristóbal.
Aquesta internacionalització és signe inequívoc de la descompensació, dins de la baula de la indústria musical, entre els àmbits de la producció i els del propi mercat que l’ha d’absorbir. En un món globalitzat, però, el cert és que les fronteres s’han esvaït cada vegada més en el si dels projectes orquestrals.
El món orquestral català, a grans trets, està integrat per sis projectes d’envergadura: l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, l’Orquestra Simfònica del Vallès, la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC), l’Orquestra Simfònica de Balears Ciutat de Palma i l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans. No obstant això, últimament ha aparegut un important nombre d’altres orquestres que han ajudat a contribuir a un enriquiment del panorama orquestral. Aquest és el cas de formacions com l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida, l’Orquestra Simfònica Camerata XXI, l’Orquestra de Cadaqués, l’Orquestra de Cambra Terrassa 48 i l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra.
En l’àmbit coral, és de justícia històrica reivindicar la tasca deJosep Anselm Clavé (1824-1874), que va permetre la creació de societats corals que van acabar integrant un teixit d’agrupacions corals de diferents nivells i qualitats. Entre les formacions corals que cal destacar en l’actualitat hi ha les formacions professionals del Cor del Gran Teatre del Liceu, Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Lieder Càmera, Cor Madrigal i Orfeó Català són algunes de les altres formacions que cal citar, sense oblidar —per la seva singlaritat en el gènere de cors de veus blanques— l’Escolania de Montserrat (amb una tradició que es remunta fins a l’edat mitjana) i el Cor Vivaldi.
L’àmbit dels solistes vocals, en canvi, presenta dos col·lectius ben diferenciats. Si per un costat tenim els grans noms de la lírica, que pertanyen a una generació sènior (la soprano Montserrat Caballé, els tenors Josep Carreras i Jaume Aragall, el baríton Joan Pons), més recentment, en canvi, ha aparegut una ambiciosa generació de solistes que és fàcil de trobar en multitud de projectes nacionals, estatals i internacionals. Entre aquests cal citar les sopranos Elena Copons, María Hinojosa, Marta Matheu, les mezzosopranos Gemma Coma-Alabert, Marta Infante, Anna Alàs i Marisa Martins, els tenors Josep Bros i David Alegret, i els barítons Lluís Sintes, Joan Martín-Royo i Enric Martínez-Castignani.
Fuente: Institut Ramon Llull